Les 6 funcions del llenguatge

A partir de l’estudi realitzat per Jackobson sobre els elements que componen la comunicació (referent, emissor, receptor, codi, canal, missatge), es poden identificar 6 funcions del llenguatge que s’adapten a les necessitats comunicatives de les persones.

Aquestes funcions són conegudes com a referencial, emotiva, apelativa, fàtica, metalingüística i poètica.

Passem a explicar-les a continuació:

Funció referencial

Aquesta funció utilitza el llenguatge per a fer referència als aspectes externs i interns de la comunicació, permetent validar l’objectivitat del missatge i la seva relació amb el context i el referent.

És la funció predominant en la comunicació, ja que el seu propòsit és transmetre informació sobre la realitat sense incloure l’opinió de l’emissor.

Funció emotiva

També crida expressiva o simptomàtica, aquesta funció se centra en els estats d’ànim, sentiments i l’expressió del “jo” de l’emissor.

Per exemple, expressions com “Quina nit tan bonica!”, “Avui em sento fenomenal” o “Em fas molta falta” reflecteixen els sentiments de l’emissor cap a alguna cosa o algú en particular.

Funció apelativa

En aquesta funció, l’emissor busca generar una reacció en el receptor i influir en el seu comportament.

S’utilitza normalment en el llenguatge col·loquial, publicitat o contextos polítics, on s’empren adjectius valoratius per a influir en les accions dels altres.

Per exemple, frases com “Si us plau, pots obrir la finestra?”, “Llegeix el text i respon les preguntes” o “Mira’m quan et parlo!” tenen com a objectiu influir en la conducta del receptor.

Funció fàtica

Aquesta funció se centra en verificar el funcionament del canal de comunicació entre l’emissor i el receptor, i a iniciar, mantenir o interrompre la comunicació.

No busca informar, sinó assegurar-se que el canal funcioni correctament i que el receptor estigui atent.

Per exemple, expressions com “Si?”, “Ok”, “Saps?” o “D’acord” s’utilitzen per a confirmar la connexió entre emissor i receptor.

Funció metalingüística

Aquesta funció s’enfoca en l’anàlisi i reflexió sobre el propi codi del llenguatge utilitzat en la comunicació.

Tant l’emissor com el receptor poden utilitzar-la per a aclarir dubtes, fer correccions o oferir definicions.

S’empren comunament cometes per a indicar referències al propi llenguatge, com en els exemples: “‘Ell’ és un pronom i ‘el’ és un article”, “Àvia, què significa ‘incrèdul’?” o “No entenc què és la ‘gramàtica'”.

Funció poètica

Aquesta funció es basa en la forma del missatge, els recursos literaris i els estils emprats per a emfatitzar la informació transmesa.
Es troba comunament en obres literàries, però pot ser utilitzada en qualsevol context per a captar l’atenció del receptor i provocar una reacció.

Exemples d’aquesta funció inclouen poemes, jocs de paraules, refranys i metàfores, com “El que es casa, casa vol”, “A casa de ferrer, ganivet de pal” o “L’amor és remei per a l’ànima”.

El domini de les característiques d’aquestes funcions del llenguatge és important tant per a l’ingrés a l’educació secundària com a la universitària.