Educar en el segle XXI, més difícil no…tan sols diferent

Educar als nens en la societat actual és una de les tasques més àrdues, de major responsabilitat i més satisfactòries amb les quals un ésser humà pot trobar-se. A més, és la labor per a la qual es rep menys formació i amb la qual vas aprenent “sobre la marxa”. La percepció del pas del temps, amb el ritme estressant que portem els pares i mares d’aquest segle, és ràpid i veloç i fa que a vegades, parem i reflexionem…Quin tipus de pares haguéssim estat nosaltres fa 30 anys? Molts afirmen que en aquesta societat, segle XXI, és molt més difícil que fa anys…res més lluny de la realitat. Més difícil no, tan sols diferent. Mai hem d’oblidar que alguns dels patrons procedents de les experiències socioculturals pròpies dels nostres pares els tenim apresos, per la qual cosa, els repetim i passaran als nostres fills.

Els pares i mares són el major model d’aprenentatge i amb major influència que mai tindran els nens. Aquells pares que elogien i mostren respecte, tendresa, honestedat, amistat, hospitalitat i generositat cap als seus fills, els animen a comportar-se de la mateixa manera. Els pares han d’expressar el seu amor incondicional cap als seus fills, així com oferir-los el suport continu que necessiten per a sentir-se segurs de si mateixos i feliços. També és important que els pares i mares estableixin expectatives raonables per als seus fills i els diguin amb paraules clares el que esperen d’ells.

Diu la llegenda que fa 30 anys, s’educava diferent. Els riscos eren diferents i algunes de les situacions que experimentaven aquells nens serien impensables avui dia. Les tardes al carrer amb 6-7 anys mentre mamà estava a casa i et deia:” a les 19:00hs a casa!!”…avui dia és una situació que rarament es veu. Potser això es deu a una major percepció de risc en deixar als més petits solos.
Una diferència enorme és el fet que la dona s’incorporés al món laboral, canviant els esquemes i l’organització familiar…pitjor? No, tan sols diferent. El que tots dos progenitors estiguin incorporats al món laboral fa que les dinàmiques familiars canviïn i el context de criança també.

Una diferència també important d’educar en aquest segle és el fet de la “hiperestimulació”…torna a contar la llegenda que fa 30 anys els nenes i nens tenien uns pantalons per a la setmana i un més elegant per als diumenges…unes sabates heretades de la teva germana major i les sabatilles d’esport noves les compraven quan s’havien trencat les anteriors…per a berenar podies triar o entrepà de xoriço o de pernil york, i per a les ocasions especials entrepà amb xocolata…aquesta hiperestimulació que cada vegada s’arrela més en aquest segle comporta que els nostres nens tinguin molt on triar (molts pantalons, moltes sabatilles, molts entrepans) i potser es perd en el camí unes dosis de “valorar les coses una mica més”…pitjor? No, tan sols diferent.

Dins d’aquest nou concepte de hiperestimulació es podria plantejar també la diferència que, fa molts anys els nens triaven 1 activitat “extraescolar” segons els seus interessos i preferències a una edat en la qual ja tenien més clar què els agradava…i en l’actualitat, per a poder realitzar “això que anomenen conciliació familiar” o més aviat “puzle d’horaris”, els pares i mares es veuen en l’obligació moltes vegades de triar pels seus fills diverses activitats “extraescolars”, segons els horaris de les mateixes intentant encaixar també aquelles que sí que els agraden als nens, a més d’introduir aquests ritmes ràpids d’activitats des d’edats molt primerenques on encara els gustos i preferències no són clares ni establertes. Pitjor? No, tan sols diferent.

El que és clar i és la major realitat del món és que els pares i mares ja siguin del segle XXI, XIX…sigui el segle que sigui…intenten, amb les millors habilitats i estratègies educatives que posseeixen, educar als seus fills de la millor forma possible i dotar-los de capacitats que els proporcionin el desenvolupament d’un futur feliç. Al llarg de la història de la humanitat, els pares i mares l’única cosa que han fet és adaptar-se al context en el qual els ha tocat viure i desenvolupar les seves funcions de pares de la millor forma possible…adaptar-se al mitjà amb les capacitats que es tenen per a oferir als més petits tot un món de possibilitats…i a això se’n diu “ser pares” sigui el segle que sigui.